La vida, el nostre temps

Temps, aquesta va ser la meua primera entrada al blog i amb aquesta mateixa paraula m’acomiade. Ha passat el temps i ha arribat l’hora de les conclusions i del tancament d’aquest espai. Al llarg d’aquest temps he tingut il•lusió d’expressar-vos els meus raonaments i il•lusió de llegir i veure quines havien estat les vostres reflexions, companys. Però el temps és fugaç, tempus fugit, com ja vaig dir, i sense adonar-nos-en ja s’ha acabat el temps per escriure (clar és si és vol).

El temps m’ha servit per entendre millor que una bona lectura d’un llibre és una bona reflexió, i en aquest cas l’assaig en sí ja és reflexió, és a dir, s’escriu perquè l’autor pensa i mira el seu entorn de manera analítica i subjectiva, cosa que produeix una reflexió en el lector, açò és meravellós!

Mitjançant aquest blog he pogut analitzar completament els articles de Valentí Puig, uns articles que són d’una enorme diversitat temàtica: literatura, política, reflexió derivada de la professió, la interpretació de manifestacions culturals, comentaris sobre l’actualitat, etc. Són temes que emmarquen l’ésser humà i que mereixen que hi pensem; però, a més són temes que ens mostren que Valentí Puig té si més no cultura, una cultura literària, però també una cultura que abraça la història, la política i l’actualitat, el món dels pensaments i el món dels sentiments, sense aquest tipus de cultura es podria escriure d’aquesta manera?

Així doncs, el temps m’ha ensenyat que llegir no és sols fixar-se en l’argument d’una història sinó que tot el seu conjunt ens ha de fer reflexionar, relacionar-ho amb el món que ens envolta perquè, sols llegim per passar l’estona? Aquesta pot ser una bona raó, però uns filòlegs com nosaltres hem de saber que allò que llegim sempre ens farà pensar i en aquest cas l’assaig és la forma perfecta per dur-ho a terme.

Diuen que la resta de la nostra vida comença a cada instant. Ja coneixem la nostra vida passada i ara la nostra vida és tot el temps que tenim per davant i en aquest esdevenidor cal que reflexionem i pensem en les coses, fet així arribarem lluny!

Ens parla sobre el pessimisme que tenien l’any 1988 envers el 2000, es pensava que quan arribara “el segle XXI tots seríem més pobres, ens macarien recursos naturals, no tendríem aigua i la desforestació seria galopant”. Ara bé, açò no és cert, ja que al 2000 encara hi ha rics, tenim aigua i moltes tecnologies, la ciència cada vegada va a més, per això, segons l’autor d’ara endavant no hem de ser pessimistes i no s’ha de tindre por: “n’hi haurà pro que pensin els empresaris, els tecnòlegs i les espècies més dejectables de la comunitat científica”.

No estic d’acord amb aquest plantejament. No sols els científics s’han d’interessar i preocupar pels canvis climàtics, pel reciclatge, per les espècies d’extinció, sinó que totes les persones, la humanitat en sí, ha de pensar-hi i combatre-ho. Tots som ciutadans del món i tots tenim la culpa -o la responsabilitat- dels canvis com a ésser que vivim dins el món; per això, hem de ser conseqüents i no deixar en mans d’altres problemes que ens inclouen.

Amb aquest article em fa pensar en la desaparició del gel a l’Atlàntida, la gran desforestació que tenim, el gran ús de l’aigua… Tots els problemes que trobem tan llunyans i no en fem cas.
Però no penseu que estan tan lluny. Actuem!

Ens explica en què consisteix els sopars amb els amics: records d’infància, memòries de coses que han ocorregut en el passat, gran humor que ens fa riure i ser feliços durant tot el sopar.

Una de les frases representatives del fragment és “també és cert que amb els bons amics no hi podem sopar cada dia: l’amistat no duraria gens. Aleshores els sopars d’amics potser no seran altra cosa que una treva de la vanitat”. Si tots els dies acabem dinant amb els amics o sopant acabaríem discutint, de la mateixa manera que ho fem amb la família. Quant més ens veiem, més confiança i més temes tenim per barallar-nos. Açò és el que fa la convivència. Quant més temps passes amb una persona més temps tens per discutir. A més a més, si fem aquests sopars sovint no ocorreria el mateix de sempre, ja no recordaries els moments de la infància perquè no pots estar tots els dies recordant el mateix, sinó que sortirien altres temes que no són els normals en els sopars d’amics que es fan de tant en tant.

Cal dir que d’ara endavant (tot i que queden pocs dies de blog) faré reflexions sobre articles que ja he comentat, però que els he tornat a llegir i m’han fet pensar altres idees que exposaré.

En aquest cas l’article ens parla del dolor com la substància P. (pain és dolor en anglès). Fa una reflexió sobre els pocs llibres i les poques persones que parlen del dolor quan en realitat, la majoria de les persones sovint pateixen. Explica que aquesta substància encara és desconeguda però n’hi ha de dos tipus, que varien segons l’esperança i l’ansietat.

“Els soldats nord-americans ferits a la batalla d’Anzio necessitaven molta menys morfina que els civils amb les mateixes lesions: la causa era que pels civils eren motiu d’ansietat, però pels soldats significava el retorn a casa”. És a dir, hi ha diferents tipus de dolor segons l’estat d’ànim o les conseqüències que se’n deriven d’aquest. Podem patir un accident de cotxe mortal i veure com tan sols ens hem trencat un os de la cama, hi hauria dolor és cert, però al pensar que ens hauríem pogut morir, aquest no tindrà tanta intensitat. També si alguna persona ens decepciona en un dia que has guanyat un premi, per exemple, aquest dolor no serà tan fort

“És la vella incògnita dels llibres que es posen de moda i que, sense saber com o per què, tothom ha de comentar a l’hora de sopar…”.

No heu pensat mai per què un llibre s’ha posat tan de moda? I què és allò que el fa ser tan famós?
Tots aquells llibres que es converteixen en best-seller normalment, cal remarcar, són d’una senzillesa en el llenguatge i d’una rapidesa de lectura ben clara i sorprenent. Aquestes dues característiques deixen entreveure com la gent, en general, no sap apreciar la bona literatura i sols entén i compra aquella fàcil de llegir amb historietes d’amor, de terror o d’algun tema semblant.

Moltes vegades grans escriptors intel•lectuals són oblidats per aquest tipus de gent. Aquelles persones a les quals els fatiga llegir una bona novel•la del segle XV, XIII o XX, per exemple. Si ens adonem sols els professionals de la matèria llegiran els clàssics.

“Ja sabem que no hi ha bona política si no hi ha bons cuiners”.

No és que l’article en general siga dels més interessants, però sí que ho és aquesta frase que hi apareix en ell. No trobeu que fins i tot és graciosa?

Potser vol dir que quan no estem davant un bon plat no ens ix cap mena de conversa bona? Necessitem un bon menjar per parlar bé de política, per centrar-nos i saber dir les coses.

Els “bons cuiners” presenten bons plats per menjar. Per això per al bon desenvolupament de la vida pública cal que comptem amb uns bons polítics. I “la bona política” podria referir-se simplement a la política, encara que també a qualsevol tema de conversa. Per a mi no sols és necessiten uns bons plats per parlar de política, sinó que per parlar d’una manera raonada i correcta hem d’estar ben alimentats. Què pensaríeu d’un home que constantment està amb mal de panxa i de cap perquè té fam. Parlaria de gust i de manera entenedora? Jo crec que estaria més pendent de l’hora per anar-se’n i poder menjar que de la conversa que està mantenint.

Així doncs, mengeu bé abans de començar una conversa important.

Si fa no fa nosaltres vivim fins els 80 anys (les dones vivim un poc més, ja que diuen les estadístiques que els homes moren abans que les dones), mentre que en altres països subdesenvolupats no passen dels 40 anys. De cada mil nens acabats de nàixer, 176 moren abans de complir l’any. Açò és possible? Com no fem res per solucionar-ho?

No fem res perquè ho veiem com una situació molt llunyana, més enllà de les nostres vides. Pensem que perquè nosaltres ajudem no es podrà fer res, ja que no tot el món ajuda. I si hi ha poca ajuda perquè donar coses nostres i viure una mica pitjor nosaltres? Però és pitjor? Com podem dir viure pitjor si el que per a ells és molt per a nosaltres només és un miserable €uro?

És una situació molt delicada. Sempre hi ha hagut i hi haurà països pobres amb uns sistemes precaris i amb molt poca ajuda dels països que tenen molt més del que de veritat necessiten. Us convide a reflexionar sobre aquest trist i interessant tema.

Per què penseu que no ix sovint a la televisió?

Sovint veiem a la televisió o a les revistes cases grandioses de famosos o persones molt riques. Unes cases amb salons enormes, mil i una habitacions, corredors interminables, piscines climatitzades, jardins amb moltes flors de colors alienades formant diverses figures, una casa envoltada d’arbres i plantes, tot verd. Sona bé, no?

Dit així a tots ens agradaria viure en una casa envoltada de luxes i de les últimes tendències en cadires, làmpades, quadres… A qui no li agradaria? Qui no ha sentit mai una certa enveja? Doncs sí, és cert que moltes vegades m’he imaginat vivint en una gran mansió com les que surten a les revistes de moda, amb molt d’espai entre les habitacions i amb una piscina per tu soles. Però jo crec que si ho tinguera no m’agradaria tant. Pensem-ho bé. A mi m’agrada estar a la meua habitació i escoltar la meua germana a la paret del costat fent les seues coses. Si visquera en una gran casa no l’escoltaria. També em fa no sentir-me sola escoltar els passos dels meus pares pel corredor o anar a la piscina del barri amb els meus amics (si la tinguera a casa moltes vegades no aniria amb els amics).

En definitiva, ens agrada viure en una casa on les coses siguen còmodes i nostres, no en un lloc on tot és luxe i intocable, on no pots estar tranquil•la per si trenques alguna cosa. La vida no és finor ni luxe, viure implica caos, crits, senzillesa…

“Foren, són i seran nits opaques o fulgents, sempre imponderables, com un goig perdut, per tota la badia de Palma”.

Potser aquest article no és uns dels millors, no és un dels que més et pot fer reflexionar o un d’aquells que més informació assagística aporta. Però sí que és un dels que contenen una frase d’aquelles que m’ha fet emocionar.

Potser vosaltres la llegiu i no us desperta res. Tots els humans som diferents, és clar. Però a mi m’ha fet recordar les nits d’estiu, passejant tranquil•lament per l’arena freda de la platja sota la mirada silenciosa de la lluna. Aquelles nits en les que et sents lliure i feliç amb la visió fosca d’una mar que no acaba, que se’n va més enllà d’on els teus ulls poden arribar convidant- te a entrar-hi, a perdre’s pels seus onatges, a gaudir d’una nit màgica, d’una nit qualsevol d’estiu.

És un sentiment de llibertat i tranquil•litat que totes les nits d’estiu se’m desperta.

Diverses vegades haurem pensat que un personatge s’identifica amb la personalitat o la biografia del seu propi autor. Però açò és real? Un autor sols pot inventar-se personatges que s’acomoden al seu caràcter?
Un escriptor no té perquè definir-se amb els personatges de la seua obra. Potser de vegades es basa en experiències pròpies que el fan expressar-se d’una manera més clara i millor. Ell mateix les ha patides i així no cal que use la imaginació. Però també pot imaginar-se situacions i personatges versemblants que res tenen a veure amb la seua persona. Així, si un escriptor famós té uns personatges respectuosos i molt solidaris no té perquè ser ell mateix solidari ni respectuós, pot ser siga tot el contrari.

Açò mateix li passava a Mercè Rodoreda, la qual va ser titllada de dèbil per les seues grans novel•les on els personatges eren dèbils i no tenien pares. Però com ella va dir res d’això era cert: “en tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo”. (Pròleg a Mirall trencat).

Així doncs, no es pot adjudicar un origen biogràfic a allò que queda reflectit en la literatura perquè la seua transformació en literatura dóna la condició literària.

La distància entre la literatura i els fets viscuts pot ser molt gran. Els fets viscuts han de prendre un sentit que no tenien en el moment de viure. Es tracta d’aprofitar una experiència viscuda transformant-la en una novel•la mitjançant la capacitat del llenguatge i la capacitat de formulació de paraules.

Com deia Rodoreda, una novel•la són paraules. Les paraules són estil, una determinada utilització del llenguatges. La gràcia és fer-nos la il•lusió que els personatges existeixen; però no tenen cap més aventura que aquella de la història, es tracta únicament d’una aventura literària. I com a aventura literària sols podem dir dels personatges que són origen de les capacitat literàries dels autors, però no que són els propis autors.