La vida, el nostre temps

Blog destinat a l’anàlisi i la reflexió de Vicis del Temps, de Valentí Puig

No foren prou egoistes

Filed under: Uncategorized — carpeife at 3:45 pm on Diumenge, desembre 27, 2009

“Mentre els animals veuen el seu comportament prou avalat pels instints, l’home s’ha de fer una segona natura –la cultura- per a poder sobreviure”.

Un animal pot viure tot sol en la natura perquè té els instints suficients per alimentar-se tot sol, per defensar-se quan algú el trepitja o el molesta, per lluitar quan és necessari; és a dir, té tots els instints que es necessiten per a sobreviure. En canvi, l’ésser humà necessita d’ algú per poder sobreviure. Si deixen a un nen acabat de nàixer en el carrer sense cap persona, aquest es morirà perquè no podrà valer-se d’ell mateix per a alimentar-se o saber el que li passa. Un animal sí podria sobreviure en aquestes circumstàncies. De la mateixa manera que quan som més majors evitem la soledat, necessitem sempre una persona al nostre costat per viure més feliçment. Una persona desolada prompte no tindrà cap ganes de viure.

Açò és, en definitiva, la nostra segona natura: la cultura. La cultura, doncs, és la base per parlar sobreviure en aquest món.

Retorn a l’edat d’or

Filed under: Uncategorized — carpeife at 3:21 pm on Dijous, desembre 24, 2009

“El lector pogué copsar la bellesa del poema, però encara no sabia que qualsevol atzar el podria convertir en el seu poema”.

Quan llegeixes un poema o qualsevol llibre et pot encisar, agradar molt, tant l’obra en sí com el que fan els personatges, com són o què els passa. Potser t’agrada però no tens res en comú amb ells, no tenen cap característica en què t’identifiques. No obstant passen els anys i et passa el mateix que a ells, així aquesta obra es convertirà en una cosa més que en un poema o en un llibre. Serà el teu poema, l’experiència (l’atzar en aquesta) t’haurà fet ser com ells i recordar el llibre com alguna cosa més.

A més a més, quan t’ocorre, quan vius la mateixa experiència, una força dintre teu et fa llegir una altra vegada aquesta obra per trobar bé un consol bé una alegria, o inclòs saber com han actuat els protagonistes i com podries fer tu. Et compares amb ells i ho llegiràs des d’una altra perspectiva.
A mi m’ha passat, us ha passat també a vosaltres? De segur que sí.

La memòria de la destrucció

Filed under: Uncategorized — carpeife at 11:53 pm on Dissabte, desembre 19, 2009

“Els detalls de l’horror en són la memòria i l’abstracció de l’horror, ben al contrari, sol ésser una excusa per a l’oblit” (p. 37). Quan una circumstància és dolorosa, quan ens han fet patir o ens ha passat alguna desgràcia, aquest horror i dolor roman a la nostra memòria. Per molt que passen els anys aquestes situacions sempre les durem damunt nostre, ens perseguiran i no les podrem oblidar.

És una cosa il•lògica no? Perquè, en teoria, hauria de ser a l’inrevés: les coses que ens han fet gaudir, que no ens han fet cap mal, aquelles que ens han fet ser feliços són les que haurien d’estar sempre en la nostra memòria. Però no, la naturalesa humana ens fa ser per naixement masoques, ens fa tindre sempre present allò dolent que hem patit. Tal volta perquè va ser una circumstància imprevista o tal volta perquè no volem tornar a passar pel mateix i la memòria és una bona manera de no permetre que ens torne a passar allò dolent. Ara bé, sempre serà millor oblidar els temps roïns i recordar-se dels bons.

En l’article la memòria de Raul Hilberg és allò que el porta a investigar tot el seu passat, tot l’horror que els seus van sofrir. De vegades és millor recordar el dolor per poder oblidar-lo.

Sopars d’amics

Filed under: Uncategorized — carpeife at 12:42 am on Dissabte, desembre 12, 2009

“A taula riem o somriem: no conec cap amistat que pugui durar sense sentit de l’ humor” (p. 26). La nostra amistat es basa en l’ humor? Home no! Però sí que és una característica fonamental. És cert que no tenim cap amic amb el qual no hem rigut durant hores i hores recordant vells temps amb qualsevol anècdota graciosa? I parle en general però també centrant-me en la meua pròpia experiència. Sense somriures i rialles una amistat no és el mateix. Ens hem de fer feliços els uns als altres i l’ humor n’és una característica bàsica.

“Entaulats, els amics reordenen el món, interpreten els enigmes de la vida i condescendeixen a salvar el país”. Quan quedem a sopar amb tots els nostres companys d’institut que fa temps que no ens hem reunit tots plegats, què fem? De què parlem? I sí, és cert que intentem mil i una solucions per lluitar contra les injustícies del món, parlem de tots els problemes que existeixen o com els haurien d’evitar. L’experiència ens ho demostra.

Àgora o clínica

Filed under: Uncategorized — carpeife at 11:42 pm on Dimarts, desembre 8, 2009

“Han desaparegut la cadira de vímet al pòrtic del casino […] amb el telèfon hem perdut connotacions de gestos i picades d’ulls, l’arsenal d’ironies…”.
Alguna vegada heu pensat què seria la nostra vida sense telèfon? Tan acostumats com estem a l’era del telèfon (hem nascut amb un telèfon, inclòs dos a casa) no hem reflexionat sobre la vida sense telèfon. Podem pensar que és cert que abans la comunicació era molt més entenedora. Sorties a passejar amb els amics i estaves tota l’estona parlant, veient les cares del amics, les seues intencions, les seues sorpreses i expressions al contar-los una determinada cosa. Ara el telèfon està tothora a l’abast de tothom i quan ens passa alguna cosa o volem parlar l’utilitzem.
És cert que una conversa telefònica és menys rica: no pots veure a la persona ni els sentiments que li desperta la conversa. Està clar que és molt millor parlar cara a cara, inclòs jo diria que això de passejar amb els amics per contar-se les coses encara existeix, no s’ha perdut. Jo mateixa, tots els caps de setmana quede amb els meus amics de sempre per contar-nos com ens ha anat la setmana. Preferisc parlar amb la persona davant dels meus ulls que no a distància i a través d’un fil telefònic. Això sí, crec que és un invent fonamental en la història universal perquè ens permet parlar amb persones que es troben lluny de nosaltres, en una altra ciutat o país, i amb qui no podem tindre l’oportunitat de quedar per xarrar en persona.

La substància P.

Filed under: Uncategorized — carpeife at 3:50 pm on Dimecres, desembre 2, 2009

“El dolor de tota manera no ha generat un corpus cert de reflexió, com si teméssim parlar-ne per no invocar-ne totes les amenaces” (p. 13). Esteu d’acord? No creieu que més que por és una cosa que varia segons les persones?
Hi ha persones a les quals no els agrada parlar del seu dolor perquè el seu caràcter és reservat i tímid. Aquestes es guarden les coses per a elles mateixes. No els agrada anar contant el que els passa o quina és aquella cosa per la qual es trobem malament i tristes. Però açò no vol dir que no reflexionen. Sempre, pense que, quan el nostre cor sent dolor, és perquè ens ha passat alguna cosa dolenta i aquesta cosa ens provoca reflexió. Què seria de nosaltres si no reflexionarem sobre allò que ens passa? Seríem humans?
En canvi, hi ha d’altres persones que sí parlen del dolor que tenen, reflexionen amb altra gent perquè d’aquesta manera se senten millor. És com un pes que comparteixen, es queden alleugerits al poder contar-ho i parlar-ne amb altres persones.