La vida, el nostre temps

Què fem davant un problema? Intentar solucionar-ho o deixar passar el temps? Valentí Puig ens mostra una personalitat passiva davant dels problemes. Una passivitat que va lligada de la mà de les mudances.
Què presenta tota mudança? Incomoditats i maldecaps. Has de traslladar totes les coses que tenies a la casa antiga a la nova. Aquesta es convertirà en una casa plena de caixes amb milers de coses dins que no sabrem on deixar. Si vols que tot torne a la normalitat t’hauràs de posar a fer feina i organitzar-ho tot quan abans millor (es tracta de solucionar un problema). Però ho fas de seguida? En aquest article s’hi exemplifica aquell tipus de persona que es queda al sofà tirada sense ganes de fer res, esperant que per art de màgia aquell desastre s’esborre: “el sofà és una bona sala d’espera” (p. 10). Reflecteix la passivitat de moltes persones davant els problemes. Caure al sofà és una manera d’oblidar-se de tot i fugir de la realitat que t’envolta.
De segur que ens haurem tirat alguna vegada que altra al sofà per evadir-nos dels problemes. No heu trobat sorprenent la manera en què ha comparat l’evasió de la realitat amb l’espera del sofà davant una mudança? Perquè jo sí.

Tenim la mateixa infància que els nostres pares? Hem viscut les mateixes coses que els nostres avis? Tenim les mateixes comoditats? No calen ni dos segons per saber què contestar no trobeu?
Nosaltres ens hem criat en un món on tot el que volem ho tenim. Vivim en una societat consumista que ens pot donar i oferir allò que desitgem en unes mil•lèsimes de segons. Parle en general, tot s’ha de dir.
Creieu que açò és beneficiós? És clar que ens agrada tindre molta roba, diferents videojocs, el nou portàtil que acaba de sortir al mercat, aquell mòbil d’última generació. Però potser açò no siga el que ens convé. Educant-nos en una societat així, l’únic que estem aconseguint és no entendre què és allò que de veritat importa i què ens fa feliços. Realment, allò necessari per a viure està molt lluny de l’electrònica i dels nous invents de hui en dia.
Valentí Puig en un dels seus articles fa una diferència clara entre aquestes dues generacions: els avis que no es preocupaven per cap altra cosa que no fos el necessari, i els nets, aquells que es preocupen per la modernitat. “La joventut ja no és el que era, avui tenen colesterol o volen pagar com sigui l’hipoteca d’una residència secundària amb sauna i piscina modesta, cada vegada tenen més diòptries i han assajat totes les dietètiques possibles” (p. 8). L’autor explica com els vells de més de 70 anys han viscut una vida sense cap comoditat i lluitant cada dia per les coses que de veritat importen: l’alimentació, el treball i la família, i com les persones de menys de 40 anys han viscut una vida molt més tranquil•la i plena de comoditats: “residència amb sauna i piscina”, unes persones que viuen de la ciència: “ja tenen diòptries”, i les quals es preocupen massa per l’aspecte físic: “han assajat totes les dietètiques possibles”.
Quina vida voldríeu si poguérem escollir? No crec que ens agradara viure sense les nostres comoditats, però hauríem d’aprendre a viure sense avantatges i saber quines són les coses per les quals paga la pena lluitar.

Primer que res he de dir que aquest blog va destinat a l’anàlisi de Vicis del temps i el que faré és una reflexió sobre alguns dels articles que més interessants m’han paregut, o dels quals he extret més informació; ja pot ser la reflexió de l’article en general, com d’un fragment o una frase que hi apareix en ell. Els títols dels comentaris que faré seran els títols dels articles de Valentí Puig.
Així doncs, ara comença de veritat la reflexió d’un assaig. Espere que compartiu amb mi aquesta experiència i que les meues reflexions també us ajuden i agraden.

Hi ha diverses raons per les quals he triat aquesta obra. La primera i principal és perquè l’autor de Vicis del temps és Valentí Puig, una persona que escrivia a la revista setmanal El temps. Aquesta revista arriba a la meua casa cada setmana, per la qual cosa ja coneixia l’autor per alguns articles que he llegit d’algun número vell. El temps és una revista que m’agrada i el fet d’haver escrit en ella m’ha portat a elegir aquesta obra.

Una segona raó és perquè no he llegit cap escriptor actual d’assaig. He llegit els dos gran assagistes com són Josep Pla i Joan Fuster, importants escriptors del segle XX, però no he llegit cap assaig escrit per un escriptor del nostre temps. Així que he pensat que aquest llibre por ser el primer.

A més a més, és interessant que parle dels problemes i les circumstàncies de hui en dia, per veure com ara també es reflexiona. El llibre, doncs, és una bona manera de comparar amb l’assaig que feien els grans escriptors d’abans i per conèixer de primera mà com es fa ara.

Una altra raó és que es tracta d’un llibre poc conegut si el comparem amb Digues que m’estimes encara que sigui mentida de Montserrat Roig o les obres de Joan Fuster: Nosaltres els valencians, Diccionari per a ociosos. Açò fa que m’interesse llegir-lo, ja que no hi ha tantes informacions sobre ell.

Per últim, és una manera de trencar prejudicis. Valentí Puig ara treballa de col•laborador a la Cope i ha sigut corresponsal a Londres per al diari ABC.

El temps, paraula que desperta diversitat d’emocions o sentiments: la fugacitat, la pèrdua, l’enyorança, la felicitat, la il•lusió, la tranquil•litat, la histèria… no és cert? No trobeu que totes aquestes paraules van lligades a l’expressió de temps?
El temps és allò màgic que tenim, allò únic que ens permet viure. El temps és la paraula clau de les nostres experiències, és aquella on situem els fets passats, les experiències presents i les il•lusions futures. Tenim un temps limitat per viure, per ser feliços i per equivocar-nos. Amb el pas del temps aprens dels errors i és ell qui t’ajuda a madurar, a saber viure. El temps és qui ens ajuda a comprendre que cal gaudir a cada instant.
La nostra vida, doncs és temps.